01/01/2026
Avui és 1 de gener i, abans de tornar a engegar màquines, vull aturar-me un moment.
No és un post de balanç.
Ni un missatge de “bon any” com tants altres.
És una carta que tenia ganes d’escriure.
Quan penso en Pallapupas, no penso només en el que fem als hospitals.
Penso en les persones que ho feu possible.
Persones que heu decidit formar part d’aquest projecte de manera sostinguda, amb confiança i convicció.
Quan vam començar, només teníem una intuïció molt clara: que a l’hospital, a més de tractaments i protocols, calia integrar les emocions com una part necessària de l’atenció.
Atendre no només el cos, sinó també com es viu la malaltia, l’espera, la por i la incertesa.
Aquest any he tornat a veure escenes que no s’obliden fàcilment: infants amb por, famílies exhaustes, persones adultes sostenint com poden, professionals sanitaris treballant amb rigor malgrat la pressió constant.
En aquests moments, la nostra feina no és distreure ni animar.
És acompanyar, amb criteri, respecte i una presència ajustada a cada persona i situació.
Quan un Pallapupas entra en una habitació i alguna cosa canvia, no és casualitat.
Darrere hi ha formació, temps, criteri professional… i una comunitat que ho sosté.
Aquest any hem pogut acompanyar més de 148.350 persones.
No ho dic amb orgull institucional.
Ho dic amb responsabilitat.
Perquè darrere de cada número hi ha una algú en un moment vulnerable.
Encara queda molt per fer.
Encara hi ha hospitals on la cura emocional no arriba amb la continuïtat que caldria.
Per això, el 2026 seguirem insistint, amb experiència i dades, que la cura emocional no és un complement, sinó una part imprescindible del sistema sanitari.
Res del que fem seria possible sense una comunitat que ho sosté en el temps.
I d’això n’hem d’estar orgullosos.
Seguim.
Amb criteri, constància i convicció.
Una abraçada,
Angie Rosales
Fundadora i presidenta de Pallapupas
