Lunes 09:00 - 21:00 Martes 09:00 - 21:00 Miércoles 09:00 - 21:00 Jueves 09:00 - 21:00 Viernes 09:00 - 21:00 Sábado 09:00 - 21:00

Ignasi Puig Rodas, Barcelona (2025)

18/11/2025

El Nadal penalitza les no-monogàmies.

Falten menys de 6 setmanes per Nadal, una època molt feliç de l’any... o no. La construcció que en la societat actual s’ha fet de les festes de Nadal les han convertit en una celebració de la normativitat afectiva. El recolliment hivernal l’hem transformat en l’exaltació de la família i els vincles de sang. Però no de tots els models de família, sinó del més clàssic: heterosexual, amb descendència, amb la parella monògama com a nucli. És un misteri, però el fet de compartir material genètic sembla que faci que de forma quasi immediata hi hagi bona entesa, benvolença i solidaritat entre els membres d’una família.
L’enaltiment d’aquest model per sobre de la resta implica l’obligatorietat de fer encaixar tots els altres models a aquest. Les dissidències que tu i la teva xarxa de relacions properes tingueu seran ocultades, invisibilitzades. Es farà veure que no existeix la teva altra parella, la que no ha vingut al dinar. La teva polisolteria es transformarà en simple solteria. Però les mirades de la resta de comensals deixaran clar que saps que ser mare soltera no és normal, que si acceptem que sigueu una parella de gais és per què ens obliga el que és políticament correcte. Es perdonarà el teu encaparrament en no voler tenir criatures.
Qui no tingui un nucli familiar normatiu al que fer veure que encaixa, tindrà encara pitjor rebuda. Si has trencat vincles amb la família d’origen cansada d’aguantar les seves violències, és molt possible que no puguis anar amb la teva família d’elecció, obligada com està a passar les dates assenyalades amb les seves famílies genètiques. La soledat és el càstig nadalenc a la dissidència.

Però no està tot perdut! Tota norma social es fa forta cada cop que es replica però a cada moment en què hi ha l’opció de no ser replicada, hi ha l’oportunitat de fer-la caure. És qüestió de triar no fer-la. Tu tries amb qui vols passar aquest Nadal, amb la gent que t’estimes o amb la gent que t’obliga la societat.

21/10/2025

Conferència: La transmissió de cultura B**M.

El proper dimarts 4 de novembre a les 20:00 dono una conferència a En la Órbita de Ío (). En aquesta es parlarà del fenomen que es dona quan una persona es comença a endinsar en una subcultura sexual (en aquest cas el B**M): els processos d’aprenentatge i transmissió d’informació. Davant del desconeixement sobre què suposa aquella subcultura, la fascinació i les ganes de formar-ne part porten a les persones neòfites a voler saber més: què és, com es fa, què significa, la “forma correcta” d’executar. En aquest moment es mobilitza tota una dinàmica de transmissió d’informació, amb canals comunicatius informals preestablerts, agents de socialització i la reproducció de béns simbòlics.

Si t’interessa saber més sobre l’acte i acudir-hi, podeu consultar condicions, places lliures i ubicació contactant amb la direcció del local a través del WhatsApp al 666034037. Si teniu dubtes sobre el contingut, serà un plaer respondre’ls i animar-vos a venir, que el tema val la pena.
**M ***r **sh

21/10/2025

I si existís un txi emocional?

Segons la Medicina Tradicional Xinesa, tot ésser viu té una certa quantitat d’energia vital o txi (pronunciat Qí). Naixem amb una energia vital que anem gastant mica en mica. Quan la gastem tota, ens morim. A través de la dieta podem incorporar l’energia vital dels organismes que mengem i compensar la que hem anat perdent. D’aquí que, quan més fresc és el producte que ens mengem, més txi ens aporta.

El concepte del txi és molt interessant. Imaginem que en podem fer un paral·lelisme vers una suposada energia emocional. Tanta energia tenim, millor ens trobem a nivell emocional. Si se’ns esgota aquesta energia, potser no morirem, però perdrem tota emoció. Caurem en depressió, tindrem un burn out, una desafecció, melancolia...
Podem imaginar que tota persona neix amb una certa quantitat d’energia emocional? També que, segons què fem, l’anem esgotant? Si a les nostres criatures no els ajudem a cuidar la seva energia emocional, quan arribin a adultes seran persones grises i emocionalment fràgils? Les coses que ens passin en el dia a dia (baralles, bronques, agressions, trasbalsos) ens drenen energia emocional? I, sobretot, com podem fer per a augmentar la nostra energia emocional? Potser podem vampiritzar l’energia d’altres persones, però no sembla molt sa. O podem consumir certes vivències que ens serveixin per a disparar amunt el nostre nivell d’energia emocional.

I tu, com està el teu nivell d’energia emocional? Què et serveix per a incrementar-lo?
emocional

29/09/2025

Els actes d’amor poden no ser valorats.

Estimar a una persona ens pot motivar a fer accions en pro del benestar d’aquella persona. Ens neix invertir el poc temps del que disposem per a dur-li un paraigües a la feina, avui que amenaça pluja. O a estar dies pensant en un regal ideal. O a donar una abraçada quan la veiem en ple segrest emocional. Cuidar, regalar, acollir, són actes d’amor.
És molt agradable quan aquest acte d’amor genera una reacció en la persona estimada. Quan aquesta se’n veu beneficiada, pot retornar-nos un agraïment. O simplement una cara d’il·lusió que val més que mil paraules corteses. Però, què passa si no rebem aquest retorn? Què passa si la persona no valora l’esforç dedicat?
En aquests casos, sovint ens pot doldre. Què carai, hi ha hagut un esforç i una dedicació que partien de la lliure voluntat, no d’una obligació contractual. M’ha nascut de l’amor per tu i tu vas i ni ho tens en consideració? Doncs el següent cop ja t’ho faràs, que els meus recursos són escassos com per a anar-los invertint en qui no ho aprecia.
És una reacció comprensible si partim de la lògica del cost/benefici. Ara bé, si a qui fa l’acte d’amor ningú l’obliga a fer-ho, qui rep l’acte d’amor està en l’obligació d’acollir-lo com l’altra persona espera? Què passa si la persona no està en disposició de poder rebre aquell acte en aquell moment? I si el format en què s’ha fet l’acte no li ressona? No totes les explicacions d’una no-valoració d’un acte d’amor passen pel fet de ser una persona egocentrista amb zero empatia.
I sense tenir una resposta clara al fet, em pregunto: què es pot fer quan fem un acte d’amor que no és apreciat? I quan ens fan un acte d’amor desencertat però amb molt bona intenció? En definitiva, què passa si no hi ha consonància entre el fer i el rebre? Suposo que un primer pas seria analitzar el perquè, el motiu que hi ha darrera del desencontre i a partir valorar.
Us hi heu trobat? Com heu actuat en aquests casos?

22/09/2025

Els post-p***o i les cerveses artesanes.

Us heu fixat en com s’assemblen aquests dos productes? Molt més del que a priori podria semblar.
1. Per començar, quan els treus en una conversa, rebràs recança i mirades de fatiga (ja està amb el seu discurs de sempre de gafapasta de m***a).
2. Tant de l’un com de les altres, n’hi ha una gran diversitat i per a una persona novella, endinsar-se pot arribar a ser un laberint.
3. Tots dos productes comparteixen la voluntat de fer quelcom diferent. Parteixen de la crítica al producte existent, estan fets amb amor artesanal i boguen per una ètica productiva.
4. El seu consum fa replantejar el consum d’oci estàndard, construït en base a productes estandarditzats i inamovibles. Et fa aprendre conceptes nous que ni t’imaginaves que existien.
5. El seu preu és més car que el del producte de consum massiu (per raons òbvies).
6. Contra els grans productors, la seva quota de mercat és molt reduïda.
7. Malgrat això, els grans productors els veuen com una amenaça i responen atacant-los o fagocitant-los.
8. L’etiqueta de “post-p***o” o “artesanal” no sempre són sinònim de qualitat. A vegades sembla un calaix de sastre on tot s’hi val.
9. Queda molt cool dir que en consumeixes. Però a l’hora de la veritat, rascar-nos la butxaca ens costa i a la que ningú mira demanes una [*inserir aquí nom de marca comercial de torn*] i tan a gust.
10. A la que portes quatre mitjanes, t’és igual que si l’ibu, que si la temperatura de maceració, la deconstrucció identitària o l’activisme anti-normativitat corporal. L’embriaguesa (alcohòlica o endorfínica) i el consum responsable són de mal equilibrar.
***o ***ografia ***o

18/09/2025

La veu despulla més que la imatge.

Quan Gilbert Hovey Grosvenor estava preparant les primeres edicions de la National Geographic, tenia molt clar que, si volia que la revista arribés a captivar el públic, calia posar-hi moltes imatges. Han passat 126 anys i les imatges tenen més protagonisme que mai. Si quelcom no va acompanyat d’una imatge, no existeix. Si no hi ha un reel a una xarxa social, un genocidi no existeix o, directament, no ens importa. Si no tens foto a una app de cites, ningú no et mira. La imatge s’ha convertit en sinònim de veracitat Fins que ve la IA i s’inventa coses o arribes a la cita i descobreixes que aquella persona no havia actualitzat les fotografies del seu perfil des de feia deu anys.
Davant la credulitat que tenim davant la imatge, la veu s’erigeix com una alternativa. Quan escoltes parlar a algú, sents la seva entonació, el seu timbre, el volum, la velocitat. Tot el que acompanya al llenguatge verbal del discurs ens diu més de la persona que la imatge seleccionada per a presentar-se. La veu ens despulla. I en canals on no hi ha imatge (com ara la ràdio) ens fa arribar amb major profunditat a la identitat de la persona que no pas mil fotografies.
Què bonic seria que, en comptes de fotopolles, la gent convingués a enviar-se àudios de presentació, sense preparació prèvia, per a poder copsar més amb qui estem parlant. Seria un bon criteri de selecció abans de quedar amb algú, haver-li pogut escoltar la veu?

17/09/2025

D’estils de lideratge i maduresa del vincle.

Si us han fet alguna vegada alguna formació sobre gestió d’equips de treball, us hauran parlat dels 4 estils de lideratge. L’autoritari, on qui mana ho fa despòticament (molt eficient però no genera vincle a l’equip); el consultiu, on es segueix manant des de dalt però s’escolta l’opinió de l’equip (genera més sentiment de pertinença); el democràtic, on l’equip té més opció de proposar i decidir (gran nivell de vinculació però lent en prendre decisions); i el laisser faire, on l’equip és tan funcional que el paper del líder és purament testimonial, de supervisió.
No hi ha un estil millor que un altre. Tots ells coexisteixen doncs segons el tipus d’equip que es té, és millor aplicar un o altre. Els equips novells o mal cohesionats funcionen millor amb un estil autoritari. Els equips sèniors, que porten molt temps funcionant conjuntament, rendeixen amb plenitud amb un estil de laisser faire.

Podem establir un paral·lelisme a l’hora de marcar una forma de funcionar dins d’un pacte de parella. Els pactes de parella poden ser des de quelcom molt rígid, amb una munió de peus de pàgina i lletra petita que contempla totes les situacions i regula cada detall, o es poden acostar a una forma de metaconsens. És millor tirar cap a una banda o una altra?
Doncs segons estigui el vincle. Si les persones no tenen molta experiència funcionant sota un pacte de parella, fa poc que es coneixen entre elles o bé hi ha hagut un canvi recent en el sistema, potser és millor anar a formes més rígides de pacte. En canvi, en dinàmiques relacionals amb un gran coneixement entre les parts i una expertesa, formes similars al laisser faire poden donar també bons resultats. Ara bé, funciona sempre i quan hi hagi de base una forta valoració del projecte per part de les persones integrants i està ben assentat el principi de la benevolència i la cooperativitat en totes les persones participants.
Dins d’un mateix equip, els estils de lideratge poden anar variant d’un model a un altre en diferents fases de la seva història. Els estils de pacte també poden anar fluctuant al llarg de la vida del vincle.

15/09/2025

Explorar no és un camí recte.

En un món ple de mapes i rètols indicadors (o pitjor encara de GPS que ens eviten la tediosa tasca de planificar una ruta), moure’s d’un punt A a un punt B és una acció a la que no li donem la més mínima importància. Pensem però, aquelles persones que per primer cop s’endinsaven en una terra mai abans transitada. Els exploradors (avantguarda del colonialisme europeu) sabien del punt d’on sortien, i les llegendes els parlaven dels llocs on podien arribar: les fonts del Nil, el Dorado, la terra Australis. No hi havia camins ni rutes. De tant en tant havien d’aturar-se per a enfilar una muntanya que en si no els interessava per res, però que els oferia la perspectiva de per on havien de seguir avançant. Quan creien que havien arribat a un indret, de sobte es trobaven un penya-segat insalvable i havien de tornar enrere. O pitjor, fer marrada uns bons vint quilòmetres fins a trobar un gual que els permetés travessar el riu. Si la malària o la febre groga no se’ls enduia pel camí, arribaven a destí. La majoria però es perdien, morien o tornaven amb les mans buides.

L’exploració sexual no dista molt d’aquestes aventures. Quan una persona s’aparta de l’autopista de tres carrils per sentit de la marxa, ben senyalitzada i mantinguda, que és la sexualitat normativa (cishetero, monògama, genitalista i coitocentrista), no hi ha camins indicats. S’han escoltat històries de vells mariners que parlem de grans plaers i plenitud identitària a l’altra banda de la jungla impenetrable de desinformació. Qui explora, ho fa sovint sense guies locals. Fins que no arriba a certs llocs no pot saber que no és on volia arribar. Quan hi resta un temps pensant que realment ha trobat el seu Xangri-la, però després es torna a posar en marxa perquè tampoc era aquest el lloc, qui fa caravana a l’embús de l’autopista li cridarà “incongruent!” o “lo teu és una fase!”. No és una fase, és marrada, és assaig i error, és enfilar-se a les capçades del Bosc Llobregós per a saber per on s’ha de seguir.
**m ***er **sh

13/09/2025

Està cuinat amb amor, no tiris el menjar.

L’amor, aquesta sensació intensa d’afecte que experimentem vers altres persones, animals, la vida en general o els objectes com ara la terra on hem nascut. L’amor, el sentiment més glorificat i sobre el que pesa una major càrrega simbòlica i cultural. L’amor és el més pur. L’amor tot ho pot. Com desitgeu, princesa Buttercup. L’amor sembla ser la gran energia que mou el món. És la justificació acceptada per als patiments més inhumans.

Moltes càrregues pesen sobre l’amor, doncs sembla tenir un gran valor. Ara bé, és un valor que no està permès de ser mercantilitzat. Vendre amor, afecte, acceptació, passió, estima, acolliment i desig, és el pitjor dels crims. Qui trafiqui amb amor rebrà l’estigma de la falsedat i la traïdoria. Tant és així que l’insult “puta” és ja sinònim de “interessada”, “hipòcrita” o “mentider”. Les treballadores sexuals són condemnades per vendre, més enllà d’una part concreta del seu cos, amor efímer.

D’altra banda però, l’amor pot ser usat com a moneda de canvi sempre i quan el comerç sigui ocult. El xantatge emocional està a l’ordre del dia i no ens n’escandalitzem. Si no fas això, després no et donaré un petó, els diem a les criatures. O el titular de la reflexió, frase que li deia a un ex-pacient, la seva àvia. A canvi de comprar amor, s’espera que traguem amb maltractaments, o que realitzem una activitat no remunerada com són les cures en els entorns familiars. Vendrem el nostre cos i la nostra sexualitat a canvi d’amor. I no passarà mai res, mentre no aparegui un bitllet sobre la tauleta de nit.

Caldria deconstruir tot el que pesa sobre l’amor. Potser, si li traiem a Afrodita el maquillatge i les operacions d’estètica, si comencem a dir en veu alta que el conjur d’amor que va salvar Harry Potter quan era un nadó és una pèssima argúcia de guió, potser així ens podrem començar a reconciliar amb l’amor. I trobar una nova forma de viure’l, sense glorificacions, sense mites romàntics ni patiments fora de lloc. Un amor que ens permeti estimar amb llibertat.

11/09/2025

Què bé que va tenir un grup d’iguals per al creixement sexual!

La nostra sexualitat no és quelcom que ens vingui heretat amb la genètica. És un producte que anem elaborant al llarg de la nostra vida, creix amb nosaltres. Qui som, qui ens atrau què ens agrada fer, com volem estimar. Tot plegat és un aprenentatge.
Com tot aprenentatge, té uns objectius (sovint desconeguts) i diferents canals per a ser transitat. Rebrem missatges directes i indirectes que ens animen i ens coaccionen a com viure la nostra sexualitat. Fins i tot cassant amb el discurs oficialista, tenir qui ens acompanyi en aquest viatge el facilita i l’accelera. Aquesta afirmació es fa encara més evident quan el rumb d’una persona la porta vers les realitats sexuals més alternatives. Recórrer un camí sexual alternatiu, mancant d’informació clara i de referents, pot ser un camí frustrant i de grans inseguretats (també molts gojos, reconeguem-ho!).
Algunes persones, en aquest viatge vital, tenen la sort de trobar-se amb un grup de persones amb qui encaixen. Per situació i moment vital, poden transitar grupalment destins i desitjos. Com una caravana. Quan aquest és el cas, sentir el recolzament del grup ens anima a fer passos que a soles ens faria recança o por. Tenir amb qui compartir experiències ens farà adonar abans dels errors i ens ajudarà a trobar el nostre veritable camí amb més agilitat. Les experiències vicàries de la resta es sumaran a les nostres com si fossin pròpies. Els seus braços ens sostindran quan caiguem i desesperem. Veure que la resta fa accions ens encoratjarà a donar un cop de puny sobre la taula i dir: jo també puc fer-ho!
Com em va dir un pacient aquest darrer any: a soles es va més de pressa, en equip s’arriba més lluny. Qui crea en un viver d’artistes tendeix a tenir més productivitat que qui ho fa en un estudi aïllat. Qui investiga en un centre investigador (no cal que formi part d’un equip) sol tenir millor rendiment acadèmic.
Però no tot grup serveix igual. El punt clau és que les persones que el conformen estiguin en un mateix punt del desenvolupament sexual. Només així es pot generar la sensació d’igualtat d’estadi que permetrà el creixement grupal.

09/09/2025

Es cerca incorporar terapeuta a l’equip del nostre centre de Barcelona. Els requisits indispensables són:
·                Llicenciatura o grau en psicologia.
·                Màster General Sanitari o acreditació equivalent.
·                Formació específica en sexologia.
·                Formació específica en teràpia de parella.
·                Domini del català i del castellà amb fluïdesa.
Es valorarà a més:
·                Domini d’un tercer idioma.
·                Experiència professional en el treball amb col·lectius LGTBIQA+, kinky i NME.

S’ofereix:
·                Incorporació immediata.
·                Derivació de cartera de clients.
·                Jornada laboral en horari de tardes.
·                Compatibilitat amb d’altres ocupacions laborals.
·                Despatx totalment adaptat en centre amb registre sanitari.
·                Supervisió de casos i recolzament professional.

Persones interessades, enviar el currículum a info@ipuigrodas.com.

08/09/2025

Te pito o te henua.

Literalment “El melic del món”. Amb el tradicional topònim de l’Illa de Pasqua voldria reflexionar sobre el paper on ens situem quan valorem la nostra existència, més encara quan estem en una relació afectiva. La comprensió de la realitat està íntimament lligada a la posició que ostenta qui la observa. Qui observa no és neutral; les seves afirmacions sobre la realitat canviaran segons el lloc on es troba.
Si en una relació ens trobem en el vèrtex d’una V, la visió que en tinguem serà molt diferent a la de qui es trobi en un dels extrems. Com també varia la visió de la “justícia” en una jerarquia segons si som parella primària, secundària, o qui té ambdues relacions. En tots els models, podem pensar en base al centre i perifèria. On ens trobem en una relació? Estem en una posició central amb els privilegis que suposa? Som males persones si hi som, fins i tot si no ho hem triat? On és millor que ens situem? Existeix un “millor”? Si ens situem com a melic de la relació, atendrem qualsevol altra realitat que no sigui la nostra? Si voluntàriament posem a la resta de la gent al centre, pivotaran les nostres necessitats a la satisfacció de les seves? No estar en cap posició dins d’una relació trenca el dilema d’on ens situem? O acabarem per situar-nos en la soledat i el que això suposa?
Spoiler, no existeix el millor. Doncs mai estarem en tot moment en una única posició doncs no estem en una única relació. Fins i tot la persona més monògama simultaneja relacions. Potser vers les nostres criatures ens situarem voluntàriament al marge i atendrem les seves necessitats per sobre de les nostres. Potser els i les nostres progenitores estaran fent el mateix amb nosaltres. (no només les relacions romàntiques són les que es poden simultanejar). En tot moment som centre i perifèria, urbs i suburbis emocionals. No seria bo aprendre a no caure en els mals de cada postura? No obnubilar-se amb ser la starlet de la relació i que tothom balli al teu son. Ni oblidar-se de les pròpies necessitats per molt que vulguem atendre les dels altres, prioritàries a les nostres.

Ignasi Puig Rodas

18/11/2025

21/10/2025

21/10/2025

29/09/2025

22/09/2025

18/09/2025

17/09/2025

15/09/2025

13/09/2025

11/09/2025

09/09/2025

08/09/2025

Dirección

Horario de Apertura

Teléfono

Página web

Notificaciones

Contacto El Consultorio

Atajos

Compartir

Categoría

Lunes	09:00 - 21:00
Martes	09:00 - 21:00
Miércoles	09:00 - 21:00
Jueves	09:00 - 21:00
Viernes	09:00 - 21:00
Sábado	09:00 - 21:00