30/01/2026
Fa dies que pense en compartir-ho...
Feia molt de temps que desitjava poder escriure aquest post.
I no ho he fet abans perquè, sent honesta,
la por ha estat molt present.
Por a il·lusionar-me massa prompte,
por que alguna cosa no anara bé,
por de dir en veu alta una cosa tan desitjada.
Hui he decidisc compartir-ho.
Amb respecte, amb emoció
i també amb la humilitat de saber
que la vida no sempre es comporta com esperem.
Estic embarassada.
I dir-ho així, en veu alta,
és també una manera d’abraçar el moment present.
Encara em queden proves per davant,
per descartar, o no, la malaltia que té la meua primera filla.
La insertesa forma part d’aquest camí,
i el transite amb consciència, amb cura
i amb una confiança serena en el que haja de vindre.
No escric açò des de la ingenuïtat,
sinó des de tot el que he viscut.
Des de l’espera, la pèrdua, la por,
i també des de l’esperança que torna a obrir-se pas.
Gràcies als professionals que m’estan cuidant i acompanyant amb tanta sensibilitat, i a la meua gent, pel suport, la confiança i l’amor sostingut.