09/11/2025
𝐄𝐥 𝐆𝐨𝐯𝐞𝐫𝐧 𝐒𝐨𝐜𝐢𝐚𝐥𝐢𝐬𝐭𝐚 𝐡𝐚 𝐭𝐫𝐞𝐧𝐜𝐚𝐭 𝐞𝐥 𝐩𝐚𝐜𝐭𝐞, 𝐢 𝐚𝐫𝐚 𝐯𝐨𝐥 𝐪𝐮𝐞 𝐟𝐞𝐦 𝐯𝐞𝐮𝐫𝐞 𝐪𝐮𝐞 𝐧𝐨 𝐩𝐚𝐬𝐬𝐚 𝐫𝐞𝐬: 𝐞𝐥 𝐩𝐚𝐢𝐬 𝐞𝐧 𝐩𝐚𝐠𝐚𝐫𝐚̀ 𝐞𝐥 𝐩𝐫𝐞𝐮
Hi ha un moment en què s’ha de deixar de fer equilibris dialèctics i dir les coses pel seu nom: el govern espanyol no ha complert el pacte d’investidura. No ho ha complert perquè el pacte no era una declaració d’intencions, ni un document de bones pràctiques, ni un full de ruta emocional. Era un acord escrit, signat i jurídicament inequívoc. I quan un document és inequívoc, només té una lectura possible: la literal.
Tot la resta, els matisos, les justificacions, els “hem fet el que podíem”, són decorats per dissimular una evidència tossuda: el govern va prometre més del que podia (o volia) complir, i ara pretén responsabilitzar el soci menor per haver exigit, senzillament, allò que figura negre sobre blanc.
𝟏. 𝐄𝐥 𝐠𝐨𝐯𝐞𝐫𝐧 𝐡𝐚 𝐞𝐬𝐭𝐚𝐭 𝐩𝐨𝐜 𝐡𝐨𝐧𝐞𝐬𝐭: 𝐯𝐨𝐥 𝐜𝐨𝐧𝐯𝐞𝐫𝐭𝐢𝐫 𝐮𝐧 𝐜𝐨𝐧𝐭𝐫𝐚𝐜𝐭𝐞 𝐞𝐧 𝐮𝐧 𝐩𝐨𝐞𝐦𝐚
En política, hi ha acords que es deixen a mig escriure perquè convingui que siguin interpretables. Aquest no n’era un. L’acord PSOE–Junts detallava punts concrets, seqüències concretes i efectes polítics concrets. No era un “intentarem”; era un “farem”.
Quan el govern diu que ha complert, en realitat vol dir:
Hem iniciat tràmits.
Hem expressat voluntats.
Hem actuat dins del que ens permetien les competències.
Però aquest discurs és trampós. Perquè el text no deia “el govern farà el que pugui dins la seva àrea d’influència”. El text deia que s’assumien uns compromisos polítics amb conseqüències explícites.
La diferència entre complir i justificar-se és abismal. I el govern ha optat descaradament per la segona.
𝟐. 𝐄𝐥 𝐠𝐨𝐯𝐞𝐫𝐧 𝐜𝐨𝐧𝐞𝐢𝐱 𝐩𝐞𝐫𝐟𝐞𝐜𝐭𝐚𝐦𝐞𝐧𝐭 𝐞𝐥𝐬 𝐥𝐢́𝐦𝐢𝐭𝐬 𝐜𝐨𝐦𝐩𝐞𝐭𝐞𝐧𝐜𝐢𝐚𝐥𝐬
Un dels arguments més repetits per l’executiu és la impossibilitat d’influir en el Tribunal Constitucional o en el Suprem. Cert: no hi tenen control.
Però el punt clau és un altre: ja ho sabien quan van signar.
I malgrat saber-ho, van adquirir compromisos que depenien de factors fora del seu abast.
Això no és realisme polític; és irresponsabilitat. Signar un pacte que saps que potser no pots complir és trair d’entrada la confiança del soci que fa possible la teva investidura. Ara el govern es presenta com a víctima d’un sistema institucional “immanejable”, però l’únic que està fent és deslliurar-se de la responsabilitat del seu propi acte.
Si no pots complir un pacte, no el signes. Si el signes, el compleixes. I si no el compleixes, assumeixes que has enganyat algú.
𝟑. 𝐉𝐮𝐧𝐭𝐬 𝐧𝐨 𝐡𝐚 𝐭𝐫𝐞𝐧𝐜𝐚𝐭 𝐫𝐞𝐬: 𝐬’𝐡𝐚 𝐥𝐢𝐦𝐢𝐭𝐚𝐭 𝐚 𝐞𝐱𝐢𝐠𝐢𝐫 𝐞𝐥 𝐪𝐮𝐞 𝐞𝐬 𝐯𝐚 𝐚𝐜𝐨𝐫𝐝𝐚𝐫
El relat governamental i d’alguns mitjans vol presentar Junts com el soci inestable, impossible o maximalista. Però l’única manera honesta d’analitzar un pacte és llegir-lo. Sense relats, sense tertúlies, sense editorialistes encreuant metàfores.
La lectura és clara: Junts reclama el contingut literal de l’acord. Punt.
El govern, en canvi, reclama que s’accepti una interpretació “flexible”, “contextualitzada”, “políticament viable”.
Però els pactes no es viuen, s’executen. Si s’han de negociar lectures, significa que no s’ha complert el que es va pactar.
𝟒. 𝐋𝐞𝐬 𝐜𝐨𝐧𝐬𝐞𝐪𝐮̈𝐞̀𝐧𝐜𝐢𝐞𝐬: 𝐬𝐞𝐧𝐬𝐞 𝐩𝐫𝐞𝐬𝐬𝐮𝐩𝐨𝐬𝐭𝐨𝐬, 𝐞𝐥 𝐩𝐚𝐢́𝐬 𝐞𝐬 𝐪𝐮𝐞𝐝𝐚 𝐚 𝐦𝐢𝐠 𝐠𝐚𝐬
Més enllà del soroll polític, el que realment importa és el que passarà a partir d’ara. I el que passarà és molt greu: tot indica que no hi haurà Pressupostos Generals de l’Estat.
Sense pressupostos:
S’aturen convocatòries d’inversió clau.
S’endarrereixen obres públiques en infraestructures, sanitat i educació.
Es congela el desplegament de projectes d’habitatge.
Es ret**da l’execució de fons europeus.
Municipis i consells comarcals queden encallats amb projectes cofinançats.
Catalunya perd un any de velocitat en modernització i competitivitat.
Això no és teoria. És comptabilitat pura i dura. L’administració local funciona amb calendaris rígids: si no arriba la transferència l’any que toca, el projecte queda ajornat fins al proper exercici. I l’ajornament d’un any es converteix fàcilment en dos per qüestions tècniques, de contractació i de licitació.
Les ciutats no poden esperar que un govern en crisi trobi la manera de salvar el relat. Qui perd és la gent.
𝟓. 𝐋𝐚 𝐠𝐫𝐚𝐧 𝐫𝐞𝐬𝐩𝐨𝐧𝐬𝐚𝐛𝐢𝐥𝐢𝐭𝐚𝐭 𝐞́𝐬 𝐝𝐞𝐥 𝐠𝐨𝐯𝐞𝐫𝐧
El govern pot intentar dir que “tot és interpretable”, però el text no ho era. Pot dir que “hi ha voluntat”, però el pacte no demanava voluntats. Pot dir que “hi ha un context judicial difícil”, però aquest context ja existia quan van estampar la signatura.
𝐄́𝐬 𝐦𝐨𝐥𝐭 𝐬𝐞𝐧𝐳𝐢𝐥𝐥:
𝐬𝐢 𝐟𝐢𝐫𝐦𝐞𝐬 𝐮𝐧 𝐚𝐜𝐨𝐫𝐝 𝐪𝐮𝐞 𝐧𝐨 𝐜𝐨𝐦𝐩𝐥𝐞𝐢𝐱𝐞𝐬, 𝐥𝐚 𝐜𝐮𝐥𝐩𝐚 𝐧𝐨 𝐞́𝐬 𝐝𝐞 𝐪𝐮𝐢 𝐭’𝐡𝐨 𝐫𝐞𝐭𝐫𝐞𝐮; 𝐞́𝐬 𝐭𝐞𝐯𝐚.
El govern ha prioritzat mantenir el poder per damunt de mantenir la paraula. I aquest és el centre del problema.
Conclusió: el govern ha perdut la credibilitat, i el país perdrà un any
Aquesta crisi no és un xoc ideològic ni una baralla interna del sobiranisme.
És la conseqüència directa d’un govern que ha volgut que un pacte ferm sonés com una recomanació, i que ara culpa el soci d’exigir allò que és estrictament exigible.
Sense pressupostos, el país queda bloquejat.
Projectes estratègics quedaran a mitges.
Els municipis veuran com tot s’alenteix.
I tot perquè un govern va preferir signar el que no podia o no volia complir.
En política, el relat és important, però la paraula és sagrada.
Quan es trenca la paraula, es trenca tot. En aquest cas, també es trenca el progrés d’un país sencer.
