Lunes 09:00 - 20:00 Martes 09:00 - 20:00 Miércoles 09:00 - 20:00 Jueves 09:00 - 20:00 Viernes 09:00 - 20:00

Gabinet Psicopedagògic i Mèdic Naturista Molins

Casa
España
Mollet del Vallès
Gabinet Psicopedagògic i Mèdic Naturista Molins

Donar resposta a problemàtiques emocionals, físiques i acadèmiques.

07/11/2025

Decideix confiar en tu mateix

Tant de bo tots prenguéssim la decisió constant de confiar en nosaltres mateixos tant com ho fem en autèntics desconeguts, però de qui decidim confiar, potser inconscientment. En realitat, la vida sencera és un acte de fe, i no em refereixo a la fe religiosa. I per què ho dic? Doncs perquè no podem fer quasi res completament sols. Som dins d’una xarxa de persones, estem interconnectats i som mútuament dependents.

Per exemple, imaginem algú que cada dia es desplaça de Barcelona a Masnou per anar a treballar. Confia en que agafarà el seu mitjà de transport i arribarà a la feina. No coneix al maquinista del tren, però decideix, ni sent-ne conscient, confiar en la seva professionalitat i que arribarà sa i estalvi.

I jo em pregunto: com pot ser que confiem de forma automàtica en persones desconegudes i tan poc en nosaltres mateixos? No seria més lògic tenir més autoconfiança i menys respecte de qui no coneixem?

Considero que confiar en un mateix és una acte de decisió. Sí, és quelcom que es decideix o no es decideix.
Cal activar la força de la intenció i orientar-la vers l’autoconfiança, encara que només sigui per coherència, ja que és més coherent confiar en un mateix que en desconeguts, tot i que també sigui necessària la confiança en els altres per
portar a terme el dia a dia.

La por és el motiu pel qual tenim dificultats a l’hora de confiar i davant de la por la millor actitud és decidir acceptar-la, però no obeir-la, és a dir, actuar igualment. L’errada és obeir a la por que sentim. No la tapem, reconeguem que hi és i la
sentim, però decidim confiar a través de l’acció. L’acció acompanyada de confiança neutralitza la por.
I alhora un interrogant per fer pensar: com pot ser que tinguem més por respecte de nosaltres mateixos que d’aquells a qui no coneixem? Decidim confiar-hi perquè no tenim més opció que fer-ho, ja que ens cal un tren o un avió, però no som capaços de decidir que ens refiem de nosaltres mateixos per a moltes altres coses? I si ens decidim a confiar en la nostra persona?

04/11/2025

El títol potser sembla un pèl masoquista, però no és així.
Penso que l'ésser humà, potser arrel de tota la història de la Humanitat, la qual és dins nostre, té més predisposició a prendre consciència i a aprendre a través del dolor que del benestar.

Quan som en una situació fàcil, pràctica, còmoda... poc veiem, simplement gaudim, que també és una part de la vida. Però quan de debò evolucionem i ens coneixem, és quan no som a la zona de confort, tot el contrari.

Jo anomeno la "zona de confort" com la "zona mort". I per què? Doncs perquè en ella poca cosa fem, transformem, millorem...

Quan sentim un dolor emocional, trigarem més o menys en fer-ho, però ens plantegem coses, veiem que potser ens cal acceptar fets, a vegades perquè no hi ha altre remei. Això implica decisons i les accions corresponents, i evidentment tot plegat ens empeny a fer canvis.

Tots nosaltres hem viscut alguna situació de dolor emocional, si no més, després de la qual hem pensat: "però si em va fer un favor!" Però si això em va salvar!" "Si no m'hagués passat, mai hagués tingut aquesta oportunitat"!...

"A toro pasado" tot encaixa com un puzzle perfecte; cap peça sobra, totes han estat necessàries per acabar-lo i poder contemplar la feina feta.

Ja sé que quan som dins del dolor, és humà sentir-se una víctima de la injustícia, però hi ha més informació darrere que cal veure.

Si estàs passant per una situació de dolor emocional i no tens clar com sortir-te'n, no ho dubtis i truca'ns; des de fora és més fàcil veure com gestionar el conflicte. I recorda: el que ara et sembla un problema pot portar-te cap a canvis molt interessants dins teu.

://psicopnaturmolins.cat

31/10/2025

Vivim dins d’un estrès tan exagerat que podem confondre “urgent” amb “important”.

Sovint, dins d’aquest “xuclador” del dia a dia, podem perdre la mesura respecte de la importància de les coses.
Siguem realistes, afortunadament hi ha poques coses urgents i quan de debò en vivim una, clar que es converteix en important. Però en la nostra rutina diària, el volum de gestions que fem, no acostumen a ser urgents, per tant, una mica de relaxació o acabarem d’embogir del tot com a espècie.

Alhora, no hauríem de permetre que el que equivocadament cataloguem d’urgent, per funcionar “como pollos sin cabeza”, tapi el que debò sigui important per a nosaltres.

Per no fer aquesta errada, cal saber aturar-se i veure de debò. Practicar-ho ens permet recuperar una visió oberta de nosaltres i del nostre dia, amb la qual cosa podem relativitzar i decidir què prioritzem, perquè és de debò important, i què no perquè no ho és, per molt que el remolí diari ens ho intenti fer creure.

Els antics savis xinesos ho tenien molt clar i per això aplicaven la Llei dels tres 8 a la seva vida: 8 hores per treballar, 8 hores per dormir i 8 hores per a un. Quina meravella de saviesa, no creieu?

Sincerament, en la forma de vida actual, ho considero força difícil de portar a terme, per molt que en soc defensora. Ens creem tantes obligacions, que no ens poden quedar 8 hores per a nosaltres, de cap de les maneres. Els caps de setmana sí que ho veig realitzable i ho recomano com a manera de compensar el que fem malament durant els dies laborables.
El que sí que crec que tots som capaços de fer és tenir estones d’aturada durant les quals veure què és de debò important, relativitzant el que ens venen o ens venem com a urgent i triant amb el màxim de llibertat possible, a què dediquem més temps i a què menys, per a quines coses correm i per a quines no.

Només hi ha una cosa urgent: viure, però viure de debò, que implica decidir lliurement.
://psicopnaturmolins.cat

28/10/2025

Doncs sí, així és, estant amb un mateix sentim millor qui som, el nostre "jo" autèntic.

Molta gent fuig d'estar a soles i de fer coses a soles, però actuar així és la manifestació d'un problema amb un mateix i amb com s'interpreta la soledat.

Tots hauríem de dedicar temps a estar a soles i a fer coses amb solament la nostra pròpia companyia.

Si de debò ens donem la importància que tenim, per quin motiu no hauríem de gaudir d'estar a soles, però si estem amb nosaltres! De què tenim por? Ens fa por saber coses de nosaltres que potser no ens agradaran?

Quantes relacions de parella només es mantenen per la por a estar sols, per dependències emocionals que res tenen a veure amb l'amor!

Quantes persones no saben fer res sense que se les acompanyi!

Quanta gent deixa de ser honesta i sincera per la necessitat de tenir companyies socials!

Per a mi, és símptoma de salut emocional saber estar a soles i saber compartir, i ambdues accions viure-les bé, a gust. Però alhora, penso que estant a soles podem descobrir parts de dins que ens amplien consciència i ens fan millors per compartir.

I tu, saps gaudir d'estar a soles? Saps estar a gust fent coses d'oci sol?Gaudeixes de fer activitats de lleure amb d'altres persones?

Si tens algun d'aquests àmbits que saps que no et funciona, però ho vols millorar, decideix estar bé i truca'ns!

://psicopnaturmolins

$Saber estar bé sol és quelcom imprescindible per saber escollir amb qui compartir.Si associem estar sols amb fracàs, amb...$

24/10/2025

Saber estar bé sol és quelcom imprescindible per saber escollir amb qui compartir.

Si associem estar sols amb fracàs, amb no ser estimat, evidentment tindrem la tendència a no ser gaire selectius a l'hora de compartir.

Si ens relacionem de forma adient amb estar sols, el benestar que això ens produeix genera que no ens estigui bé qualsevol companyia; ens donarem el dret a triar i ser exigents a l'hora de fer-ho.

De fet, penso que aquelles relacions interpersonals que de debò escollim, perquè no hi ha cap obligatorietat, haurien de ser sempre positives i fer-nos sumar, de la mateixa manera que nosaltres també hauríem de fer sumar a l'altre.

Les millors relacions són les del model: "jo guanyo, tu guanyes". Les negatives per nosaltres són les del model: "Tu guanyes, jo perdo" i les totalment malaltisses, són les del model: "jo perdo, tu perds", aquestes últimes són pròpies de les relacions tòxiques i destructives.

Sincerament, només estant bé a soles amb un mateix, podem escollir lliurement les amistats. En cas contrari, tot és un conjunt d'interessos, com si ens féssim servir els uns als altres.

Creus que tens relacions autèntiques? Penses que sovint només són un mitjà per no avorrir-te i/o no perdre't coses que no faries sol? Demanes el mateix que dónes o bé et conformes per por al quedar-te sol?

://psicopnaturmolins.cat

21/10/2025

Si volem moments d’excel·lència, aquests són els que ens toquen l’ànima, del tot cert.
És evident que no podem pretendre ser sempre en vivències tan transcendentals com aquelles que arriben a l’ànima, però viure predisposat i amb la intenció de tenir-ne, ho considero molt important.

Els éssers humans tenim diferents cossos: mental, emocional, físic i espiritual.
Els quatre són importants i estan íntimament interrelacionats, però els cossos emocional i espiritual en són els protagonistes quan es tracta de viure instants que arribin a l’ànima.

La nostra essència, o ànima, és una part nostra que no es mou ni quan som en un moment mental, per exemple fent la declaració d’Hisenda, ni quan som en un moment físic, per exemple pujant unes escales. Ambdós accions les hem de fer, però no ens alimenten precisament l’ànima. En canvi, quan fem una estona de respiració conscient, dirigint la ment només a aquesta acció o quan simplement ens aturem a contemplar un espai verd i obert, fixant la vista al punt més allunyat i perdent la noció del temps, aquests instants ens omplen la nostra essència, perquè ens connectem amb ella i els cossos mental i físic sembla que no existeixen; és realment fantàstic.

En realitat hi ha molts moments on podem alimentar la nostra essència, però el primer és tenir consciència de que no som només una ment que pensa i pensa sense aturar-se. Hem de voler connectar-nos de debò, i no a internet que tan ens xucla, sinó a qui som realment. En podem dir ànima, esperit, essència, jo..., com vulguem, però el que és necessari és deixar d’identificar-nos amb l’ego, amb aquesta veueta sovint tergiversadora i impostora que tant ens resta opcions de ser dia rere dia.

://psicopnaturmolines.cat
s

17/10/2025

Tot i que el cor té neurones com el cervell, i pensa i decideix igual que el cap, sovint necessita més temps.

De fet, els mecanismes que utilitza el cervell a l’hora de pensar no són iguals que els que fa servir el cor. Tant els pensaments com les emocions poden ser quelcom instantani, però quan per exemple es tracta de gestionar una ruptura amorosa, el procés que li cal a uns, als raonaments mentals, no és el mateix que necessiten els altres, els sentiments.

El fet de que el procés no sigui el mateix, fa que el temps tampoc coincideixi.
Seguim amb l’exemple. Tots nosaltres poden decidir que cal trencar amb una relació, per veure-ho amb una claredat absoluta a nivell mental, però el cor pot seguir sentint que estima i això dificulta la decisió que tan clara té el nostre raonament.

Clar que convé que mental i emocional es posin d’acord, però no és tan fàcil fer callar el sentir i imposar el mental, amb la qual cosa no vull dir que no sigui necessari fer-ho o fins i tot urgent, segons l’exigència de la situació concreta.

Però portar l’emoció al lloc correcte i coherent amb el que tan clar té el cap, nosempre és fàcil i molt menys ràpid. Per tot l’argumentat, el títol d’aquesta publicació: “A vegades, el cor necessita
més temps que el cap”. I no perquè l’emocional no pensi tan bé com el mental, sinó perquè ambdós segueixen un procés i ritme de decisió diferents, ni millor ni pitjor, diferent, i cal tenir-ho en compte i tenir paciència.

Cal obeir el raonament lògic del cap, però al cor se li ha de permetre expressar-se i sentir lliurement, perquè ignorar-lo o atacar-lo no serà una solució i molt menys la manera d’aconseguir que vagi més ràpid.

Decidim el que creiem que el cap té tan clar, però deixem que el cor faci el procés que li és propi i sense pressa. El cor sempre té les seves raons i hem de respectar que faci la feina a la seva manera. Ben segur anirà cap a la direcció adequada i arribarà on és el cap des de fa estona. Confiem, però permetem-nos sentir i aquest anirà transformant-se i marxant. Ningú ha mort de desamor.
Som més forts del que creiem, de cap i de cor.

delvalles

14/10/2025

Millor admirar que envejar!

Tot i que l’enveja és una emoció humana, també és considerada un pecat capital. Personalment, potser no la classificaria així, però sé que l’enveja pot ser molt destructiva cap a qui la sent i cap a qui se sent.

Hauríem d’entrenar-nos en desenvolupar la capacitat de sentir admiració. De fet, soc partidària de que convé admirar a aquelles persones que més estimem. Per exemple, considero que sentir admiració mútua dins de la parella és una bona garantia vers el seu funcionament.

Crec que ser més capaços d’admirar més i d’envejar menys, ens permetria ser millors persones i saber gestionar millor les relacions interpersonals.

Si feu l’exercici mental de centrar-vos en pensar en algú que admireu i compareu com us sentiu quan us centreu en algú a qui envegeu, notareu la diferència d’estat. És evident que ens sentim millor admirant que envejant.

://psicopnaturmolins.cat

03/10/2025

Per mantenir-nos vius hem de tenir estones de “somiar truites”, que en diem en català. I per què? Doncs perquè la vida, a banda d’assumir responsabilitats i gestionar temes a resoldre, també és somiar.

Per viure, hem de alimentar la il·lusió i aquesta implica tenir somnis. Poden ser petits o grans, d’àmbit laboral o lúdic, però n’hem de tenir. Psico-Analògicament parlant, l’estat de la nostra sang assenyala com anem d’il·lusió. Per exemple, una anèmia ferropènica és la manifestació d’una manca
d’il·lusions.

Seguint amb la interpretació psico-analògica: sang-il·lusió, una altra reflexió. La
vida del nostre organisme seria impossible sense la sang, ja que gràcies a
aquesta els aliments, transformats en nutrients, són dirigits als diferents òrgans
per a les seves funcions i així mantenir-nos vius i sans.

Doncs de la mateixa manera, les il·lusions són imprescindibles, ja que són el motor gràcies al qual
som capaços de fer tantes i tantes coses, algunes d’elles fantàstiques i fins i tot al·lucinants.

Paga la pena fer incís en que la il·lusió no és cosa només de nens petits. Sí que és cert que naixem amb una capacitat immensa d’il·lusionar-nos i que a mesura que passen els anys sembla que vagi disminuint. Clar que pot passar, doncs transitar cap a la vida adulta, travessant el període conflictiu de l’adolescència, no sempre és fàcil i com a conseqüència es pot patir una davallada de la il·lusió, però hem de fer per evitar que això passi i es mantingui en el temps.

La vida és qüestió d’actitud i aquesta és com una plastilina a la qual li podem donar la forma que vulguem. És cert que fer-ho no sempre és fàcil, però paga la pena l’esforç, ja que es tracta del nostre benestar, el qual no és gaire possible si no vivim tenint cura de la il·lusió.

En definitiva: la il·lusió és vida i viure sense il·lusió és això que es diu de que “qui dies passa anys empeny”; quin horror! Viure així no és estar viu de debò, és veure la vida passar.

Dirección

Avenida Llibertat, 20 2n C
Mollet Del Vallès
08100

Horario de Apertura

Lunes	09:00 - 20:00
Martes	09:00 - 20:00
Miércoles	09:00 - 20:00
Jueves	09:00 - 20:00
Viernes	09:00 - 20:00

Teléfono

+34935704304

Página web

http://psicopnaturmolins.cat/

Notificaciones

Sé el primero en enterarse y déjanos enviarle un correo electrónico cuando Gabinet Psicopedagògic i Mèdic Naturista Molins publique noticias y promociones. Su dirección de correo electrónico no se utilizará para ningún otro fin, y puede darse de baja en cualquier momento.