09/10/2025
Volem aprendre a dir NO. Cerquem manuals, consells, comptes d’Instagram, fórmules perfectes… Intentem aplicar-les i, quan no funcionen, busquem una altra, pensant que el problema és nostre.
Dir NO gairebé mai és qüestió de tècniques de comunicació. El veritable problema és que ens costa acceptar que els altres no estiguin d’acord amb la nostra resposta. No existeix cap manera de dir NO –per molt educada o assertiva que sigui– que garanteixi que l’altra persona no s’enfadarà. I sovint, això ens porta a acabar dient sí, encara que no vulguem, només per por de perdre afecte, amistat o respecte.
Dir NO a peticions que considerem injustes és, en realitat, un acte de valentia, perquè és una afirmació de qui som, malgrat que el nostre entorn no hi estigui d’acord.
Algunes de les pors de dir NO les reconeixem, per exemple, acceptar una feina que ens sobrepassa i no atrevir-nos a dir prou per la por de perdre-la.
Però les pors que s’amaguen darrere de no saber dir NO, sovint, no són evidents. Ens importa l’opinió dels altres, i negar-nos al grup quan no compartim com es fan les coses pot desencadenar el perill de ser exclosos. O negar-li segons què a la parella, ens connecta amb la por de ser abandonats.
Al final, darrere de tot això hi ha sempre la mateixa ombra: la por de quedar-nos sols i la por de no sentir-nos estimats.
Encara que estiguem envoltats de gent, la por de quedar-nos sols es camufla, es disfressa i costa reconèixer-la. La seva arma més perillosa és fer-nos creure que, dient que sí a tot, serem estimats i acceptats.
