13/09/2025
Dol i salut mental –la fragilitat d’existir
Hi ha dols que no es vesteixen de negre ni porten flors al difunt. Són silenciosos, persistents, quotidians. Són dols pel futur que no va ser, per la calma que no trobem, per la versió de nosaltres mateixos que vam perdre enmig del soroll del món. O, potser, per la pèrdua d’una feina, d’una parella, d’una etapa vital. Pel cos que canvia. Pel fill que no arriba. Per la vida que havíem imaginat i que no serà.
Aquests dols ofegats, no validats, sovint es viuen en soledat aportant ansietat, depressió, pors. El patiment s’amaga darrere d’un “estic bé” mentre es prem el botó d’enviar. Darrere de tot plegat, trobem moltes mirades apagades i respostes apreses. Així, la ferida es cronifica, hi habita un patiment invisible: el de la salut mental.
Ens movem en una societat hiperconnectada però profundament desconnectada del sentir. El ritme és vertiginós: produir, consumir, rendir. Ens exigeixen èxit, però no ens ensenyen a fracassar. Ser productius, disponibles i, sobretot, positius en tot moment. L’error, el cansament o el desànim no tenen cabuda. Se’ns convida a mostrar felicitat constant, però no a sostenir el dolor quan malauradament arriba. Hem de recuperar el dret a poder estar malament sense culpa. A no saber què fer amb el que sentim, fins que el temps ens aclareixi les idees. A ser vulnerables. A plorar sense haver de donar explicacions. La ment, com el cos, té límits.
Aquest buit que sentim és el resultat d’un dol. No és una patologia: és una resposta humana, sàvia i necessària. Però quan el dol no pot ser viscut, per manca de temps, d’espai, de comprensió; quan s’ha de justificar i es mesura el dolor en dies laborables, és quan aquest dolor es transforma i pot convertir-se en depressió, ansietat, trastorns físics.
És el crit del cos i la ment, quan tu no expresses els teus sentiments, quan dius sí i el que realment sents és no. Quan no acceptes la situació que, tot i que dolorosa, és la que t’ha tocat viure. Quan l’ànima no ha pogut plorar. Així, el que podria haver estat un procés de transformació personal i d’aprenentatge, malgrat el dolor, esdevé una càrrega esgotadora i, quan no podem més, un diagnòstic de salut mental i una medicació.
Temps estranys. Plens d’opcions, però sovint buits de sentit. Una sensació generalitzada de desgast emocional, de no arribar-hi. És una mena de dol crònic: per allò que no tenim, per allò que vam perdre, per allò que no sabem ni com anomenar.
Hi ha qui diu que la gent jove és més dèbil, que és una generació de vidre. Que abans també es patia, però es tirava endavant. Potser. Però potser també abans es patia en silenci, sense nom i sense ajuda. Avui es parla més, hi ha menys vergonya, i això, en si mateix, ja és un avenç. Potser el que ara anomenem trastorn, abans era resignació, embriaguesa o violència
