Dol Penedès

14/03/2026

Avui a la Fura podeu llegir l'article:
La dificultat d’escoltar els altres, o podeu fer.ho tot seguit si és del vostre interés.

Fa poc va morir la meva mare. Ningú no s’ho esperava, la immediatesa amb què es van produir els fets ens va sobtar. Durant la vetlla, les persones que s’acostaven per donar-me el condol gairebé sempre feien la mateixa pregunta: què havia passat?

Quan començava a explicar-me, amb la cura i la delicadesa que requereix parlar de la mort, em vaig adonar d’una cosa inesperada. No arribava a acabar la frase. Una vegada i una altra, el meu interlocutor m’interrompia. De sobte, el relat deixava de ser meu.
El meu dolor quedava en suspens, substituït per l’altre: la seva experiència, la seva necessitat. Un altre dolor reclamava espai. Abans que el meu dolor trobes les paraules, algú ja havia trobat les seves. I mentre t’expliquen una altra pèrdua, una altra ferida, una altra necessitat, el teu relat ha quedat suspès.
No perquè no sigui important, sinó perquè no ha estat respectat ni escoltat. No és una conversa. És una substitució, un desplaçament d’interès. No és per mala intenció, sovint ni tan sols són conscients del fet.

El problema és quan compartir es converteix en ocupar tot l’espai. Algú parla del que li ha passat i automàticament, l’altre respon amb la seva experiència, amb el seu dolor. Passa sovint, en qualsevol lloc i conversa, de l’àmbit que sigui, el gest es repeteix: interrompem, no escoltem, deixem el relat de l’altre en suspens i parlem de nosaltres.

Quan interrompem, no és perquè l’altre parli massa. No és pressa. És una altra cosa: la dificultat d’aturar el propi relat, estem massa pendents de la nostra resposta, tenim la necessitat de ser escoltats i parlem per tapar, per ansietat, o, en el pitjor dels casos, perquè el relat de l’altre ens és indiferent.

Ens expliquem molt, compartim, opinem, però quan hi ha malaltia, pèrdua o sofriment, tot és encara més difícil. Els silencis ens incomoden i ens espanten, només la presència i l’escolta tenen validesa, però això, és gairebé revolucionari! Mentrestant, hi ha qui calla. No perquè no tingui res a dir, sinó perquè no li han respectat el seu temps. Vivim envoltats de paraules, però mancats d’escolta.

Escoltar de veritat no és assentir. Ni comparar. Escoltar no és respondre amb una altra història semblant. No és competir pel patiment. És només presència, estar allà, sense reaccionar, sense ocupar l’espai, sense marxar mentalment, respectant el ritme de cadascun. És esperar, és quedar-se en silenci. Acceptar que el dolor de l’altre no demana solució, ni consell, ni mirall, no hi ha res a dir, no hi ha resposta brillant!!.

Quan tenim davant un dolor real, nu, lent, incòmode, a vegades no sabem sostenir-lo i no escoltem, en aquell precís moment ens hem desconnectat i, sense adonar-nos-en, el fil s’ha trencat. L’altre encara parla, però ja fa estona que no és escoltat.
El que importa ja no és el que explica, sinó el lloc que li reservem, la mirada sincera que li oferim. Per tant, només cal presenciar, escoltar, acompanyar, una abraçada, una mirada plena de complicitat, etc.

Escoltar de debò exigeix aturar-se, renunciar, encara que sigui per uns minuts a un mateix, a la nostra resposta, en definitiva, oferir generositat. Qui sap si el que hem perdut no és la capacitat de sentir, sinó la de sostenir. Potser estimar, fins i tot entre desconeguts, és oferir una escolta de veritat a l’altre.

21/01/2026

13/09/2025

Dol i salut mental –la fragilitat d’existir

Hi ha dols que no es vesteixen de negre ni porten flors al difunt. Són silenciosos, persistents, quotidians. Són dols pel futur que no va ser, per la calma que no trobem, per la versió de nosaltres mateixos que vam perdre enmig del soroll del món. O, potser, per la pèrdua d’una feina, d’una parella, d’una etapa vital. Pel cos que canvia. Pel fill que no arriba. Per la vida que havíem imaginat i que no serà.

Aquests dols ofegats, no validats, sovint es viuen en soledat aportant ansietat, depressió, pors. El patiment s’amaga darrere d’un “estic bé” mentre es prem el botó d’enviar. Darrere de tot plegat, trobem moltes mirades apagades i respostes apreses. Així, la ferida es cronifica, hi habita un patiment invisible: el de la salut mental.

Ens movem en una societat hiperconnectada però profundament desconnectada del sentir. El ritme és vertiginós: produir, consumir, rendir. Ens exigeixen èxit, però no ens ensenyen a fracassar. Ser productius, disponibles i, sobretot, positius en tot moment. L’error, el cansament o el desànim no tenen cabuda. Se’ns convida a mostrar felicitat constant, però no a sostenir el dolor quan malauradament arriba. Hem de recuperar el dret a poder estar malament sense culpa. A no saber què fer amb el que sentim, fins que el temps ens aclareixi les idees. A ser vulnerables. A plorar sense haver de donar explicacions. La ment, com el cos, té límits.

Aquest buit que sentim és el resultat d’un dol. No és una patologia: és una resposta humana, sàvia i necessària. Però quan el dol no pot ser viscut, per manca de temps, d’espai, de comprensió; quan s’ha de justificar i es mesura el dolor en dies laborables, és quan aquest dolor es transforma i pot convertir-se en depressió, ansietat, trastorns físics.

És el crit del cos i la ment, quan tu no expresses els teus sentiments, quan dius sí i el que realment sents és no. Quan no acceptes la situació que, tot i que dolorosa, és la que t’ha tocat viure. Quan l’ànima no ha pogut plorar. Així, el que podria haver estat un procés de transformació personal i d’aprenentatge, malgrat el dolor, esdevé una càrrega esgotadora i, quan no podem més, un diagnòstic de salut mental i una medicació.

Temps estranys. Plens d’opcions, però sovint buits de sentit. Una sensació generalitzada de desgast emocional, de no arribar-hi. És una mena de dol crònic: per allò que no tenim, per allò que vam perdre, per allò que no sabem ni com anomenar.

Hi ha qui diu que la gent jove és més dèbil, que és una generació de vidre. Que abans també es patia, però es tirava endavant. Potser. Però potser també abans es patia en silenci, sense nom i sense ajuda. Avui es parla més, hi ha menys vergonya, i això, en si mateix, ja és un avenç. Potser el que ara anomenem trastorn, abans era resignació, embriaguesa o violència

06/09/2025

Estimats, estimades,

Dolpenedès tanca la seva activitat d’acompanyament al dol, el proper 30 de setembre de 2025, per jubilació.

Han estat uns anys molt importants i especials per a mi, essencials per comprendre el sentit de tot el que m’havia tocat viure, per assimilar el que la vida m’exigia i per poder acceptar, recompondre'm i més endavant formar-me.

Dolpenedes ha significat moltes coses, entre elles una oportunitat magistral d’aprenentatge sobre la vida i la mort. També un privilegi per conèixer persones que m’han obert el cor de vat a vat, i m’han ofert saviesa i veritat.



He tingut la possibilitat d’acompanyar i ho he fet de l’única manera que sé, sense artificis, sense jutjar, escoltant amb humilitat i compassió.

Tinc la certesa que en totes les nostres trobades en consulta hem compartit molt més que una teràpia, aquelles dues hores llargues, estaven plenes d’intimitat i complicitat.

Hem tingut l’oportunitat de profunditzar en temes sobtats, tabús, desconeguts i fins i tot a vegades molt necessaris. Hem compartit el dolor, i en alguns moments se’ns ha esberlat el cor.

T’encoratjo, a seguir nodrint-te del món espiritual i a esbrinar el món oníric del somnis.

Te n’he parlat moltíssimes vegades perquè hi crec fermament. Són els únics llocs on potser per una breu fracció de temps podem veure’ls, sentir per un instant la seva presència, entendre senyals etc. Aquest espai temporal és poderós i màgic, confia en ell. Jo, per la meva part, seguiré indagant per continuar creant les meves ales.



A tu, a tots i totes, a cadascun de vosaltres, mil gràcies, el meu agraïment immens i etern per haver confiat en mi, en el pitjor moment de les vostres vides.



Ens retrobem en les suaus corbes del camí de la vida.



Anna Cuixeres



Nota: Els articles a la Fura, i alguna que altra xerrada les seguiré fent.